FOTOMUNTATGE
SORTIDES
PANORÀMIC - EXTIMITAT
El dijous 15 d'octubre, vam anar al Festival Panoràmic, situat a la Roca Umbert, Granollers.
La Roca Umbert: La singularitat d’aquest complex industrial reconvertit ara en espai d’art i cultura, amb els seus edificis, la seva infraestructura tècnica i la seva immillorable ubicació al territori, el converteixen en l’espai ideal on l’art, el patrimoni i el públic es relacionen a través dels nous llenguatges audiovisuals.
El panoràmic és un festival que explora la relació entre el cinema, la fotografia, i els nous llenguatges audiovisuals. Aquest any (2020), és el quart any que aquest festival es duu a terme a la Roca Umbert.
El panoràmic vol contribuir a visibilitzar la creació de les noves generacions que treballen entorn del cinema i la fotografia. El nou talent que emergeix d’escoles de cinema, escoles de fotografia, escoles audiovisuals i d’altres, però alhora difondre creacions incòniques en el món de la imatge.
L'exposició del Panoràmic d'aquest any és sobre el concepte extimitat: públic, secret o privat.
En aquesta visita, vam veure tres exposicions: Time on quaaldues and red wine, No surrendern i Las muertes chiquitas.
TIME ON QUAALDUES Anna Galí
El projecte de l'Anna Galí és un recull d'imatges del seu fill, de coses fotografiades per ella que li recorden a ell, escrits que ell mateix va fer i frases que ella ha escollit.
Bé, aquesta exposició la va fer després de la mort del seu fill de 18 anys el 2017, a causa d’una sobredosi, i ella va voler aprofitar el que anomena "nova herència que deixem", la digital, en la qual va descobrir en els seus dispositius i les seves xarxes socials una part d’ell que s’amagava sota la seva aparença de normalitat excepcional: una persona turmentada que va buscar en el consum de drogues una via d’escapament a la seva incomoditat al món, i que va compartir aquesta part més íntima i secreta a través de xarxes socials i internet.
Anna Galí diu: "Per a la seva generació les imatges s’han convertit en un acte comunicatiu que s’insereix en l’univers “paral·lel” d’internet i les xarxes socials, on aboquen la seva història vital, anhels i preocupacions. ToQaRW aborda, mitjançant diferents fonts i llenguatges (arxiu familiar, apropiació d’imatges i textos, documents personals, imatges de creació pròpia…) temes com la dualitat entre la identitat que mostrem als nostres éssers més propers i la que mostrem en el món virtual o digital, les relacions familiars, la formació de la personalitat en l’adolescència, les addiccions, la mort o el dol. ToQaRW és una part fonamental del meu procés de dol i reconciliació amb ell, però també una manera de donar-li veu i deixar que ell mateix ens expliqui una història en que, en molts aspectes, es poden veure reflectits els joves de la seva generació".
Així és com per ella, realitzar aquesta exposició la ha ajudat a portar el dol per la mort del seu fill, li ha ajudar a conèixer més a fons al seu fill i el que ha volgut transmetre amb això és que el que li ha passat al seu fill, avui en dia molts joves es poden veure reflexats en ell i ha volgut portar a llum tot això per fer veure que pot passar quan algú es troba en aquesta situació.
Personalment, és una exposició que m'ha fet reflexionar molt en quant a les poques coses que arribem a explicar molts de nosaltres (els joves) als nostres pares. Penso que si ens obríssim més a ells i els hi diguéssim els problemes que tenim o com ens sentim, és molt probable que la majoria d'ells ens intentin ajudar o recolzar amb el que necessitem. Molts cops no sabem com portar les situacions en que ens trobem i fem coses sense pensar o que en aquell moment pensem que allò és el millor, però que amb la nostra manca d'experiència ens poden comportar una sèries de problemes o conseqüències que ni ens podem imaginar.
També, aquesta exposició m'ha fet pensar sobre tot aquest món de les xarxes socials i tot el que mostrem.
NO SURRENDEN Jean-Matthieu Gosselin
Aquesta exposició tracta sobre el procés de recuperació de l'ictus que va tenir Jean-Matthieu Gosselin, és una vivència personal.
En les seves obres ens mostra molt material fotogràfic on ens ensenya el seu procés d'aprenentatge, que va haver de realitzar durant sis anys. En aquestes obres veiem tots els passos que va realitzar per tornar a saber escriure, reconèixer als seus familiars, etc.
El que trobo més fascinant és el fet com a partir de l'ictus, va desenvolupar el seu interès per la fotografia i va arribar a fer tota la seva exposició. La fotografia ha sigut la seva eina de rehabilitació, tant física com mental.
Des del meu punt de vista trobo que Jean-Matthieu Gosselin és una persona lluitadora i molt valenta, ja no només per superar l'ictus, sinó que també per seguir lluitant i mostrar aquest procés que seurament va ser una etapa molt dura. Trobo que és una mostra molt directe on exposa la teràpia que proporciona l'art, no només com a eina estètica sinó com a millora i coneixença d'un mateix.
LAS MUERTES CHIQUITAS Mireia Sallarés
Aquesta exposició de Mireia Sallarés, és bàsicament sobre els orgasmes, l'anomena "muertes chiquitas" perquè així és com s'anomena "orgasme" a llatinoamèrica.
Aquest projecte va acompanyar a la Mireia Sallarés durant una anys, i aquest tracta de cercar en dones de diferents edats, diferents cultures i amb vivències diferents, quines perspectives, opinions, tabús, relacions, conceptes... tenen en relació als orgasmes.
A mida que vas veient els diferents exemples de persones amb les que la Mireia Sallarés ha parlat per a dur a terme la seva exposició, te n'adones que "muertes chiquitas" depenen molt de la cultura i la societat on es trobi aquella persona que els viu, però sobretot segons la sexualitat de cadascú.
Personalment, aquesta exposició em va agradar molt. Encara, avui en dia, en molts aspectes i en moltes persones el tema de la sexualitat, ja siguin els orgasmes, el plaer, el desig, etc. Tots aquests són temes que resultem "tabús". Trobo que la sexualitat s'ha vist totalment afectada per la mala educació que s'obté d'aquesta i que ha provocat molts problemes (sobretot en la societat amb vagina).
SENSE INTIMITAT
El 3 de novembre vam anar al Museu de Granollers. Allà, vam visitar l'exposició d'Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita.
QUAN VAM VISITAR L'EXPOSICIÓ, ENS VA ACOMPANYAR DURANT TOT EL RECORREGUT, Andrés Hispano, que, com ja he dit, aquest és un dels comissaris de l'exposició. A mida que anàvem avançant per la sala, i anàvem veient els diferents apartats de l'exposició, ell, ens anava explicant detalladament cada apartat d'aquesta.
El tema principal d'aquesta exposició constava de la poca intimitat que tenim i que ens la poden robar sense adonar-nos, amb molta facilitat. Actualment, estem molt exposats a internet i a les xarxes socials. Sense controlar-ho ni voler-ho, hi podem acabar apareixent. Tot i que moltes vegades que ens hi exposem nosaltres mateixos.
Al mig d'aquesta exposició, era bàsicament grups de reculls de fotos que juntes simbolitzaven alguna cosa o feien referència a alguna cosa. També, al mig de la sala, s'hi trobava un confessionari en forma de crítica i/o humor, ja que en aquests representa que tu hi anaves per confessar els teus secrets i hi havia una única persona que els escoltava, que és realment el que passa actualment amb els mòbils.
Personalment la part que em va agradar més va ser la de reculls de fotografies d'àlbums familiars. L'Andrés Hispano, ens va explicar que aquell recull estava fet de fotografies de diversos àlbums familiars que s'havien trobat després de catàstrofes atmosfèriques o altres factors que havien provocat que la gent abandonés els seus àlbums. Aleshores en aquests àlbums el que hi trobem són fotografies i records de gent que es fan les fotos en família o de parelles que es fan fotografies entre ells (una mica més íntimes), etc.
Em va agradar aquesta part, perquè em va semblar la més propera i potser la més intima o personal, ja que crec que tothom o quasi tothom té algun que altre àlbum familiar.
Per altra banda, també em va atraure molt un apartat que constava de fotografies fetes des d'una finestra. Aquest recull d'imatges em va resultar un tant inquietant, però a la vegada la vaig trobar força interessant. Com he dit en l'altra, aquesta també em va agradar perquè em sembla que és una de les més íntimes, ja que trobo que directament t'estan treien la teva intimitat.
