FOTOMUNTATGE
CORRENTS FOTOGRÀFICS
FOTOMUNTATGE
QUÈ ÉS EL FOTOMUNTATGE
És la tècnica fotogràfica que forma la composició d'una sola imatge a partir de la reunió de dues o més fotografies.
Una fotografia es converteix en fotomuntatge amb un simple tall de tisores. El fotomuntatge consisteix bàsicament a retallar imatges i enganxar-les juntes: aquesta composició o collage es pot fer retallant altres il·lustracions i ajuntant-les.
L'ORIGEN DEL FOTOMUNTATGE
La manipulació de fotografies comença amb la fotografia mateixa. En el segle XIX ja es feien retocs per a agregar colors i fons.
L'art del fotomuntatge va començar a Europa just després de la Primera Guerra Mundial. El terme fotomuntatge es va inventar en el grup Dadá de Berlín, a Alemanya.
El fotomuntatge és gairebé tan antic com la mateixa fotografia. De fet, el fotògraf anglès Henry Peach Robinson és considerat el primer a utilitzar la tècnica del fotomuntatge poc després d’haver començat la seva carrera, el 1857, però els dadaistes berlinesos el van reinventar cap al 1919.
IDEOLOGIA I FINALITATS VINCULADES AL FOTOMUNTATGE
El collage tracta un tema central que aborda el dadaisme: la insatisfacció i la necessitat de transformació.
Les avantguardes buscaven incidir en la realitat, volien construir una revolució. D’aquí la seva cerca de ruptura d’estructures i purismes.
Fins a aquest moment, la còpia fotogràfica impresa es considerava impol·luta i no s’havia de tocar. No obstant això, alguns autors avantguardistes van arribar a desafiar aquest concepte.
La idea de muntatge comporta precisament la idea d’una rellevància simbòlica: en tallar es resignifica la imatge.
Aquesta possibilitat de reconstrucció porta els surrealistes a usar l’acció del fotomuntatge, interessant-se pel que la fotografia els oferia per a eixamplar les seves possibilitats. Tant László Moholy-Nagy com Man Ray són bons exemples d’aquest interès
El fotomuntatge es va utilitzar durant els anys trenta com a eina d’adoctrinament i propaganda per raons morals i polítiques: el seu ús es basa en la creença que una obra d’art (o de propaganda) era un arma de lluita política, ja que les obres de la imaginació exerceixen una influència social enorme i els artistes políticament revolucionaris esperen integrar la seva obra en la lluita de masses.
COM ES FA
El principi del fotomuntatge i del collage és el mateix: la superposició o l'enllaç de diverses imatges oposades dins d'un mateix pla; no obstant això, els mitjans són uns altres. El collage empra elements extrets de llibres de gravats i afegeix a l'obra objectes reals, mentre que el fotomuntatge és una manipulació de la realitat a través de la fotografia.
En el constructivisme rus, aquesta forma d'expressió va ser batejada amb el nom de "poligrafia”, que implicava la fusió entre fotografia, collage, disseny i tipografia, passat tot això pel tamís de la fotomecànica.
Per tant, el fotomuntatge es pot fer en la còpia o en el negatiu mateix amb la intenció que el recurs sigui evident o per incorporar-lo a la imatge dissimulant-lo. Té l’avantatge de ser un art summament accessible perquè es treballa amb imatges ja existents que es resignifiquen (que pren un nou significat)
En assimilar aquestes característiques, el fotomuntatge guarda una relació directa amb l’inconscient: podem igualar i barrejar plànols, subjectes i objectes que habitualment no poden barrejar-se i crear noves realitats combinant elements tant simbòlics com reals que creen un nou significat. Permet posar en el mateix plànol imatges que pertanyen a plànols diferents, per la qual cosa es modifica la perspectiva, el contorn, la il·luminació, el fons i/o el punt de vista.
TIPOLOGIA I USOS DIVERSOS
Usos polítics del fotomuntatge
Des de 1923 fins a entrada la dècada de 1930, els usos del fotomuntatge es van estendre ràpidament al camp de la publicitat i de la propaganda política: cartells, portades de llibres, postals, il·lustracions de revistes i llibres i instal·lacions expositives.
Els mons màgics dels surrealistes
Va haver-hi moltes postals a principis del segle XX que recorrien al fotomuntatge per a aconseguir efectes pertorbadors, com la distorsió de l'escala. Max Ernst va ser dels primers artistes a explorar el poder desorientador de les imatges fotogràfiques combinades, així com les possibilitats de realitzar transformacions meravelloses d'objectes.
Publicitat
En el terreny de les publicitats on potser el fotomuntatge ens resulta més familiar avui dia. A partir d'aquesta tècnica els publicistes creen imatges estranyes i meravelloses, i doten de màgia imatges preses de la quotidianeitat.
El fotomuntatge digital
La fotografia digital funciona, gairebé sempre, com una espècie de fotomuntatge tecnològicament més avançat que pretén dissimular els punts de sutura entre els diferents fragments seleccionats i fusionats. Ja no es distingeixen les “tisorades”, sinó que veiem imatges que s'integren, ocultant el procés de manipulació.
AUTORS
· JOHN HEARTFIELD
Helmut Herzfelde, antic dadaísta i comunista, inventor del fotomuntatge, que va anglicanitzar el seu nom per John Heartfieldcom a protesta durant la Primera Guerra Mundial, és amb el seu art el gran testimoni de l’època. Els seus cartells i il·lustracions a la revista comunista “arbeiter-Illustrierte-Zeitung” , coneguts per un inmens públic. Els nazis el van perseguir amb odi.
·JOEL-PETER WITKIN
Començar a fotografiar als setze anys i a l’any següent Edward Steichen escull una de les seves fotos per incloure-la a la col·lecció del MoMA, a Nova York. Des de llavors la fotografia es converteix en la seva vida. Treballa i estudia tècniques fotogràfiques a diversos tallers i laboratoris; el 1961 s’uneix a l’exèrcit americà on treballaria com a fotògraf fins el 1964, posteriorment treballarà com assistent de fotògrafs de moda, metges, tècnics, mentres estudiava Història de l’Art a la Cooper Union. Després va estudiar fotografia a la Universitat de Nou Mèxic. El 1974 guanya la seva primera beca, concedida per el New York State Council, més tard, el 1977 va aconseguir el suport de la Ford Fundation, el National Endowment im Photography i el National Endowment for the Arts, el 1993. El 1990 és anomenat Chevalier des Arts et des Lettres per el ministre francès de cultura, Jack Lang. La seva obra gira en torn a la seva reconsideració de la bellesa i de la història de l’art des d’una òptica aparentment morbosa però profundament respectuosa per els models i els temes. Està representat per les galeries Pace/McGill, New York; Robet Klein, Boston; Juana de Aizpuru, Madrid; i Baudoin Lebon, París.
Les seves fotos solien ser temes com la mort, el sexe, cadàvers o persones marginals com nans transexuals, hermafrodites o gent amb deformacions físiques. En les seves obres podem veure imitacions tan de passatges bíblics com de pintures famoses. Aquesta naturalesa transgressora del seu art ha constarnat a l’opinió pública en repetides ocasions ha provocat que l’acusin d’explotador i que hagi estat marginalitzat com artista en diverses ocasions. El seu acostament al procés físic de la fotografia és intuïtiu, inclou tacar o rallar el negatiu i una tècnica d’impressió en les mans en els químics. Aquesta experimentació va començar després de veure un ambrotip del segle XIX d’una dona i el seu amant que havia estat arrencat.
George Grosz
Hannah Hoch
Pòster fotomuntatge
