
FOTOMUNTATGE
VOLUM
EL LLENGUATGE ESCULTÒRIC
Que és l'escultura?
L'escultura és l'art on es creen formes figuratives o abstractes en un pla tridimensional exempt o en relleu, utilitzant l'espai real. L'escultor pot treballar sobre diferents materials els quals els transforma mitjançant les tècniques de talla o modelatge, que són els mètodes tradicionals.
En un sentit genèric, s'entén per escultura l'obra d'art plàstica feta per l'escultor.
L'escultura és considerada una de les Belles Arts, a més de la pintura, la música i l'arquitectura. També se li dóna el nom d'escultura a l'obra que sorgeix com a resultat de el procés artístic.
Juntament amb la pintura, l'arquitectura, la música, la dansa i la poesia, és una de les manifestacions artístiques de les arts plàstiques o arts visuals. Les obres escultòriques s'expressen mitjançant formes sòlides, reals i volumètriques, ja què aquestes ocupen un espai tridimensional (tenen alt, ample i profunditat), de manera que el volum i embalum pot tocar-se, envoltar i veure des de qualsevol angle.
L' escultura ha canviat molt al llarg de la història tant en la representació de les figures com en les seves funcions, els materials i les diverses tècniques.
Funcions i usos de l'escultura
L'escultura pot tenir usos i funcions molt variades. Al llarg de la història, i depenent de cada cultura o civilització, n’han tingut més pes unes o altres.
Entre aquestes funcions hi destaquen la religiosa, la funerària, la commemorativa, la didàctica i l'ornamental.
FUNCIÓ RELIGIOSA
Les primeres mostres d’escultura que s’han trobat (escultures situades a l’etapa del Paleolític Superior) eren de funció màgic-religiosa.
La funció religiosa és veu clarament al llarg de tota la història i ha representat als Déus i Deeses de les diverses civilitzacions, des de l'Egipte antic, a Mesotopotamia, la civilització hindú fins els nostres dies i sovint eren objectes de culte els quals es feien servir en algunes civilitzacions (com ara les prehistòriques) per als rituals màgics, els ritus funeraris i les pràctiques de culte. Més endavant, moltes d'aquestes representacions escultòriques van esdevenir figures sagrades i, en algunes religions i cultures, es van crear aproximacions o representacions de déus què van acabar-se destruint per considerar-se blasfèmies.
Pietat
Material: marbre
Autor: Michelangelo Buonarroti
Tipus: escultura exempta
Cronologia: 1498-1499
Mides: 1'74m x 1'95m
Estil: renaixentista


FUNCIÓ FUNERÀRIA
L'escultura funerària forma part de les manifestacions artístiques més antigues de la humanitat. És comú a totes les èpoques i totes les societats ja què la fascinació cap a la mort sempre ha estat present i el desig de romandre en la memòria dels vius. Aquesta escultura ens ha arribat, no només a la Història de l'Art, sinó a la Història en general des de grans monuments funeraris fins als sepulcres anònims més senzills. De la funció funerària de l'escultura tenim constància des de la prehistòria i l'Egipte antic i posteriorment, mitjançant diversos mausoleus i monuments funeraris des de l'Imperi Romà, el gòtic, el barroc arribant fins i tot l'època contemporània.
Sarcòfag dels esposos
Material: terracota policromada
Autor: Desconegut
Tipus: grup exempt
Cronologia: 520 a.C
Mides: 2'20m x 1'41m
Estil: etrusc
FUNCIÓ DIDÀCTICA
Al llarg de la major part de la història de la humanitat, la gran majoria de persones eren analfabetes i, per tant, l'escultura també ha complert una funció didàctica o pedagògica, mitjançant la qual ha explicat al poble determinats aspectes. En l'Edat Mitjana, per l'època de l'romànic és freqüent aquesta funció als relleus dels timpans de les portades per tal d'il·lustrar a la població analfabeta.
Timpà de l'església de Sainte-Foy de Conques
Material: pedra
Autor: Desconegut
Tipus: relleu
Cronologia: primera meitat del segle XII
Mides: 6'70 x 3'6 m
Estil: romànic


FUNCIÓ COMMEMORATIVA
La funció conmmemorativa en l'escultura ha estat utilitzada per moltes civilitzacions i règims polítics. Aquesta tracta de realçar la figura d'un personatge important com ara emperadors, herois, reis o governants i sovint també les seves gestes o obres d'algun poble o algun fet destacable de la seva història. Aquestes ocupen normalment els espais públics oberts, com ara places, per tal d'estar situades en un lloc visible per a la població.
Discòbol
Material: màrbre (original de bronze)
Autor: Miró
Tipus: escultura exempta
Cronologia: 455 a.C
Mides: 1'55m (alçada)
Estil: grec clàssic
FUNCIÓ ORNAMENTAL
Aquesta funció sovint està lligada o subordinada a altres, tot i que de vegades pot ser l'objectiu principal, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica com, per exemple, en l'islàmic o l'hebreu on hi compleix un paper fonamental o amb altres que són utilitzades per fer d'acompanyament a monuments. La voluntat d'aquestes escultures és la de decorar i fer d'ornament.
Decoració de la porta d'Al-Hakam II (Mesquita de Còrdova)
Material: pedra i guix
Autor: Desconegut
Tipus: relleu
Cronologia: 785-987
Estil: hispanomusulmà

Tipus d'escultures

ESCULTURA EXEMPTA
Una escultura exempta és aquella que no té contacte amb cap mur o paret. És independent de qualsevol superfície, excepte la base en la qual s'assenteixi, i, precisament per això, pot apreciar-se des de qualsevol angle.
L'escultura exempta té valor per si mateixa; a diferència de l'escultura monumental o en relleu, adherida a algun element vertical i la funció del qual és principalment ornamental.
David
Autor: Miguel Ángel
Tipus: escultura esempta
Cronologia:1501-1504
Mides: 5,17m
Estil: renaixentista

ESCULTURA EN RELLEU
El relleu és la tècnica escultòrica en la qual les formes modelades o tallades ressalten respecte a un entorn pla. A diferència de les escultures exemptes (que s'esculpeixen reproduint el seu relleu o profunditat natural), els relleus estan integrats en un mur, generalment, o en cas de ser art mobiliari, al suport que els emmarca.
Els relleus són molt comuns, particularment, com a decoració exterior dels edificis monumentals, com els temples.
Hi ha 3 tipus de relleu:

Baux relleu
És quan els elements representats sobresurten menys de la meitat.

Mig relleu
És quan els elements representats només sobresurtin la meitat del seu gruix real.

Alt relleu
És quan els elements representats sobresurtin més de la meitat del seu gruix real.
Tipus d’escultura segons els materials i les tècniques utilitzades
BUIDATGE
És una tècnica escultòrica per mitjà de la qual s’obté un motlle a partir d’un model realitzat prèviament en cera o amb un altre material mal·leable. El motlle s’utilitza després, en el procés de fosa per reproduir l’escultura en metall, generalment en bronze.
Destaca la tècnica de la cera perduda, procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un motlle de cera. El motlle de cera es cobreix d’un material tou que se solidifica. Una vegada posat al forn, la cera es fon i surt per uns orificis fets al motlle amb aquesta finalitat. Al lloc que ocupava la cera s’hi injecta metall fos, que adopta la forma exacta del motlle.


TALLA
Tècnica que consisteix a llevar i rebaixar material d’un bloc de pedra, de marbre o de fusta. Miquel Àngel, de manera ideal, deia que el bloc de material conté dintre seu l’obra, i que l’únic que ha de fer l’escultor és treure’n el material sobrer. S’utilitzen eines punxants o tallants com el cisell o la gúbia.

AFEGIT
Unir les unes amb les altres (diferents peces, trossos, etc) formant una sola peça o un objecte com d'una sola peça.
FORJA
La forja és la tècnica emprada pel forjador o ferrer, consistent en donar forma als metall escalfats colpejant amb el martell. L'establiment on es forgen els metalls s'anomena farga.
Més que més una forja conté una llar (el formal, fornall o fornell), per a escalfar els metalls (normalment d'acer o de ferro), una enclusa, i un cossi (en el qual es pot refredar ràpidament les peces forjades, per tant trempar-les). Les eines inclouen tenalles per la agafar el metall calent, i martells per a colpejar-lo. Normalment es realitza treballant els metalls en calent, car en calent solen ser més plàstics, és a dir més deformables.


MODELATGE
Tècnica en què l’artista dóna forma a una imatge amb els dits i amb diverses eines, prenent com a base materials mal·leables com la cera, el guix o l’argila.


MONÒLIT
Un monòlit és un monument de pedra o una formació geològica d'una sola peça.

PETRÒGLIF
Un petròglif és una imatge creada mitjançant la retirada de part de la superfície d'una roca per incisions, talla, escultura i abrasió. Poden estar relacionats amb cultures prehistòriques o amb altres estils i moviments artístics de qualsevol altra època des d'aleshores.


POLÍPTIC
Retaule de pintura, escultura o orfebreria format per més de tres compartiments o plafons, articulats de manera que es puguin tancar sobre el plafó central.

PTRÍPTIC
Composició pictòrica, escultòrica o d'orfebreria dividida en tres cossos, en la qual els dos exteriors es tanquen sobre el central; tenen també decorada la cara exterior que resta a la vista quan el tríptic és tancat.

RETAULE
Conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat darrere l'altar.

TERRACOTA
La terracota és l'argila modelada i endurida al forn.
S'anomena així la ceràmica elaborada a partir de l'argila vermella comuna. Sovint se li sol afegir una mica de xamota, per a donar-li més porositat. S'utilitza sobretot per a objectes de grans dimensions, per exemple, escultures, relleus o elements de jardineria.
És el fonament dels treballs de ceràmica, utilitzada tant per a recipients, com per a la realització d'escultures i decoració arquitectònica. Fins i tot a Etrúria, durant els segles III i II aC, es va utilitzar per a l'elaboració de sarcòfags.


Materials escultòrics
ARGILA
L'argila (del grec "arguilos"), és el material bàsic de l'art, i de la ceràmica en particular, sent un dels materials més antics utilitzats per l'home.
Es pot usar com a "vehicle" o com a "fi" en si mateix, és a dir, es poden usar per a obtenir motlles, com a suport per a treballar amb altres materials, o bé usar-se com a material definitiu i en aquest cas ha de coure's.


FUSTA
La fusta o, antigament, el fust és la matèria llenyosa del tronc d'una planta, especialment en arbres i arbusts que es caracteritzen per tenir troncs.
La fusta és un material ecològic amb moltes propietats com ara la resistència, la durabilitat, la versatilitat que la converteixen en un referent de cara al mobiliari, l’habitatge i permet dissenyar i construir tota mena d’objectes, estructures i decoracions. Proporciona aïllament i confort tèrmic. És un material higiènic amb propietats antibacterianes que asseguren l’envasat i la conservació dels productes agroalimentaris.
La tecnologia ha permès que la fusta, tot i ser el material més antic utilitzat per l’home, conegui altres aplicacions, formes i usos.


MARBRE
En estatuària s'utilitza un marbre blanc, homogeni i sense vetes anomenat marbre estatuari.
En escultura es pot treballar directament el marbre o bé fer primer una figura de guix i traslladar-la després al marbre. Un cop acabada l’obra, s'aplica al marbre diferents matèries per mantenir-ne la lluentor i polir-lo bé. El marbre ha estat també utilitzat en arquitectura, inicialment com a revestiment.



BRONZE
El bronze, com a aliatge de coure i estany, és emprat des de temps prehistòrics.
D’obtenció, preparació i elaboració fàcil, de natura poc afectada per la corrosió, d’una gran sonoritat i bon poliment, amb unes característiques tecnològiques que el fan molt adequat per a l’emmotllament de fosa, va ser utilitzat per a substituir la pedra, l’os o la fusta en aquells estris que, com les armes, havien de ser resistens.
Cal destacar entre les seves aplicacions actuals el seu ús en parts mecàniques resistents al frec i a la corrosió, en instruments musicals de bona qualitat com a campanes, gongs, platerets d'acompanyament, saxofons, i en la fabricació de cordes d'arpes, guitarres i pianos.


ALABASTRE
L'alabastre o popularment pedra de llum, és una varietat de guix massiva i translúcida de gra fi, diferent de la selenita (que és una varietat fibrosa del guix), per bé que també existeix una varietat de calcita amb aquest nom.
L'alabastre, essent guix, es pot ratllar amb l'ungla. Cristal·litza en el sistema monoclínic i la seva fórmula és CaSO4·2H2O.
Tallat en fines làmines fou utilitzat com si fos vidre en les finestres dels edificis romànics. Avui s'utilitza en escultura i com a pedra decorativa. Com que és molt tou es pot tallar amb formes molt elaborades. Essent soluble en l'aigua, hom no el pot fer servir en exteriors.


CERA
Substància secretada per quatre parells de glàndules situades a l'abdomen de les abelles obreres amb la qual construeixen les bresques. Apareix en forma de petites escates blanques que les abelles recullen i es posen a les mandíbules, on la masteguen i la impregnen d'una substància escumosa que la blanqueja, la torna opaca i la fa mal·leable. La cera és emprada per a la fabricació de ciris i espelmes, de llumins, de cosmètics, de llustre de sabates, de preparats per a encerar mobles i parquets, com a aglutinant de pintures...


Eines escultòriques
LLIMA
Una llima és un eina manual emprada per ferrers i mecànics per a rebaixar, allisar i polir diversos metalls. Les màquines llimadores porten llimes especials que són les eines que efectuen la llimada.
Consisteix en una barra d'acer, endurida per tremp, que té diverses característiques que són definides a continuació:
La forma ens indica quina secció té la llima:
Planes: De secció rectangular.
Rodones: De secció circular.
Mitges-canyes: Secció de segment circular.
Triangulars: La secció és un triangle equilàter.
Quadrades: De secció quadrada.
La mida, que es refereix a la llargada de la zona dentada. Encara avui en dia es dóna en polzades (1 polzada = 25,4 mm). Solen tenir entre 4 i 16 polzades; més grans són molt poc manejables.
El picat és la rugositat i que és constituït per les dents o entalles de la llima. Pot ser senzill o doble.

BURÍ
Un burí és tant l'instrument per a gravar com la tècnica de gravat. És un mànec amb un cisell d'acer trempat de secció romboïdal, quadrada o circular. El burí és una modalitat de gravat al buit; la tinta es diposita a les parts gravades. La matriu és de metall (concretament de coure); això significa que és un gravat calcogràfic. Segons la tècnica de la calcografia, la matriu es treballa de manera directa per acció manual. És una eina d'acer trempat, tallada oblíquament en un dels seus extrems, de reduïdes dimensions, que fan servir els gravadors de metall i fusta.

PALETINA
Les paletinas són planes i les seves truges s'alineen de forma rectangular. Són l'eina indicada per a cobrir grans superfícies llises com a taules i mobles de fusta.
Els principals models de paletina són:
Paletina angular: recomanada per a perfilar.
Paletina canària: de manera ampla per a pintar parets i sostres.

MARTELL
El martell és una eina de percussió utilitzada per a colpejar directament o indirectament una peça, causant el seu desplaçament. L'ús més comú és per a clavar (incrustar un clau d'acer en fusta o un altre material), calçar parts (per l'acció de la força aplicada en el cop que la peça rep) o trencar una peça. Els martells són sovint dissenyats per a un propòsit especial, per la qual cosa els seus dissenys són molt variats. Un tipus de martell, el martell de fuster, té un tascó obert en la part posterior per a arrencar claus.
Martells més comuns:
Martell d'orelles
Martell i enclusa
Martell de bola
Martell de cota
Martell de goma

ACANALADOR
Eina per a fer canals o estries en alguna cosa.
BIXTA
Vareta de fusta que serveix per a escatar els racons i llocs poc accessibles d'escultures, motllures, etc. És de llargària apropiada, aplanada en un extrem i a vegades amb diverses formes a la seva punta—, sobre el qual és embolicat un retall de paper de vidre. Sol ésser fet pels operaris mateixos que l'empren.
CISELL
Eina consistent en una barra d'acer de secció hexagonal o octagonal, acabada per un dels seus extrems en un tall, en el sentit de l'amplada, i per l'altre, en un cap, que hom percudeix amb eines manuals o mecàniques per tal de tallar o desbastar una peça de metall, un bloc de pedra, etc.


ESCAIRE
Escarpra amb el tall formant canal en angle recte.
ESCARPA
Mena de cisell, de secció rectangular, que té la punta de llavorar acabada en forma de doble bisell. Hom l'utilitza per a foradar parets i envans, i per a treballar la pedra.
GÚBIA
Enformador amb el tall en forma de mitja canya, més o menys oberta o tancada.
RASPADOR
Eina o instrument que serveix per a raspar.
TREPANT
Eina de tall que treballa per rotació, tal com la broca, la barrina, etc, i amb la qual hom forada metalls, fusta i altres matèries sòlides.




MANS
La mà és una part del membre superior o la pota anterior d'un ésser humà o d'un altre primat, i està situada on acaba aquest apèndix. La mà es fa servir per agafar i subjectar-se a coses. Però també s'utilitza per manipular diferents materials i donar-los forma.
La mà també serveix com a instrument de mesura. Una mà estesa és un pam,
encara que la seva longitud és molt variable segons la persona
(aproximadament un pam equival a 20cm.).

Elements de l'escultura
CÀNON
El cànon, és un concepte que institucionalitza, fixa normes en un context cultural que s'estenen al conductes i accions; a més, es refereix a les proporcions perfectes o ideals del cos humà i es refereix a les relacions harmòniques entre les diferents parts d'una figura.
COMPOSICIÓ
En l'escultura, la composició és la planificació, la col·locació, l'organització i la selecció dels diferents elements que apareixen en una obra segons uns criteris prèviament planificats.
En principi els elements compositius de l'escultura la majoria dels elements existeixen. L'espai existeix, el material existeix; existeix la gravetat, les proporcions.
Els principals elements que intervenen en qualsevol composició escultòrica, són: ESPAI, LLUM, FORMA, MATERIAL i COLOR.
PROPORCIÓ
Relació matemàtica sistemàtica de dos elements entre ells i amb les diverses parts d'un conjunt, segons un complex de regles equivalents a les mètriques de la poesia i la música, amb l'objectiu de produir un efecte d'harmonia o bé el de cenyir-se a unes normes teòriques o a unes convencions. La diversa consciència d'unes proporcions matemàtiques objectives, la mateixa concepció de la bellesa i de l'art i el divers coneixement o subjecció a una normativa proporcional tècnica porten, en el curs de la història i de la geografia de l'art, a una vasta pluralitat de sistemes i de teories de la proporció.
SIMETRIA
Correspondència de dimensions, forma i posició, respecte a un punt, una línia o un pla, dels diferents elements d'un conjunt o de dos o més conjunts entre ells.
PLA
Cadascuna de les superfícies imaginàries d'un dibuix, quadre, relleu, fotografia, etc, determinades per la distància que mantenen respecte a la superfície real del dibuix, quadre, relleu, fotografia, etc (també anomenada pla vertical o de projecció), i en les quals se situen les diverses figures que integren el conjunt. En aquest sentit es parla de primer pla (el pla més pròxim a l'espectador), segon pla o tercer pla, etc (els plans immediatament i successivament posteriors), i darrer pla (el pla més llunyà, equivalent a la línia de fons); aquestes expressions són emprades també, molt sovint, en sentit figurat (com, per exemple, a la frase ocupar el primer pla de l'actualitat). S'en diu també terme.
PLA HORITZONTAL
Superfície plana horitzontal que passa per la vista de l'espectador i talla perpendicularment el pla vertical i alhora determina una recta, anomenada línia de l'horitzó, que conté els anomenats punt principal i punt o punts de fuga.
PLA VERTICAL
Superfície vertical, i usualment plana, interposada entre l'ull, o centre de projecció o de vista, i la figura o figures que volen representar o que són representades i que reben d'ella llur projecció. Correspon a la superfície real del dibuix, quadre, relleu o fotografia.
CONTRAPPOSTO
Oposició harmònica de les diverses parts del cos humà, especialment quan algunes estan en moviment o tensió i les seves simètriques estan en repòs.
IMATGE
Aparença visible d'un objecte o una persona imitats pel dibuix, el gravat, la pintura o l'escultura.
LLEI DE FRONTALITAT
Llei que, en els estils arcaics, es compleix en les obres d'art, especialment en l'escultura, en les quals es dóna un pla mitjà que divideix l'obra en dues parts simètriques i corresponents.
MONOCROMIA
D'un sol color.
MOVIMENT
Animació, vivacitat, etc, d'una descripció literària, d'una obra d'art, d'una peça teatral, etc.
ACTITUD
Positura o disposició d'una figura.
AUREÒLA
Entorn que fa ressaltar tota una figura esculpida o pintada. Pot ésser formada per raigs de llum, per núvols o, simplement, per ornaments abstractes. Adopta diferents formes: circular, oval, el·líptica, de punta d'ametlla (ametlla mística), etc.
Tipus d'escultures segons la posició o disposició de les figures
BUST
Escultura que només presenta el cap i la part superior del cos.
DEMPEUS
Escultura que representa una figura única situada en posició aixecada, a peu dret.
EQÜESTRE
Escultura que representa una figura humana damunt un cavall.
GRUP
Conjunt de figures o retrats en un quadre, una escultura, etc.
JACENT
Escultura que representa una figura en posició de jeure.
NU
Representació en pintura, escultura o fotografia del cos humà desproveït de vestidures.
PEDESTRE
Dit de l'estàtua humana que descansa damunt els peus.
SEDENT
Escultura que representa una figura en posició asseguda.
TORS
Tronc d'una estàtua, especialment d'una estàtua de la qual han estat llevats el cap i les extremitats.








